Inicialment era un dia esplèndid, però quan vàrem començar a pujar, el vent i el fred cada vegada eren més forts. Després d’errar el bon camí, les adversitats atmosfèriques vàren augmentar notablement… en alguns trams acanalets, l’aire no ens deixava avançar com voliem i el fred era fora mida, sobretot ala pujada abans d’arribar al Pla del Fideuer.
A partir de cert punt, vàrem ser engolits per la boira, que ho va complicar més… Dalt la carena, el paisatje era ben gebrat!
A mida qu ens acostàvem a Sant Salvador, la boira es va anant desfent i el paisatje es va mostrar com és: agreste, salvatge, tortuós i un punt de misteriós.
Sarribats a San Salvador, el refugi va ser un Cel. Quan vàren arribar els últims badocaires, el foc ja era ben viu, hi havia bon caliu. Esmorzar, pendre el sol, quatre fotos (aquesta vegada no hi va haver café ja que el Nicolau no va venir) i a desfer el camí. Aquesta vegada pel camí bo.
Val dir que, anar i tornar, ens va costar molt més temps de que anuncien les rutes per internet.
FOTOS: Ferran Porta
