La sortida tenia una premissa que era fer-nos amb la clau de l’església de Sant Pere atès que la volíem visitar. Vam arribar ben aviat a la plaça Major que va resultar ser una petita meravella a causa dels seus porxos arcats.
A l’Ajuntament encara no era obert i vam fer temps visitant el poble. El primer funcionari que va aparèixer, ens va fer saber que des d´un temps ençà, la clau la controlen al càmping de ” dalt”. Vam començar la ruta per una polida pista que tirava cap amunt i els més atletes dels Badocaires es van adreçar al càmping al primer trencall. la resta vam seguir i arribats a una plana, vam esperar la colla.
Des d’aquí, ens vam endinsar en un bosc misteriós, encantat, amb grutes i avencs i passos estrets tot envoltat de roques que imiten figures imaginàries, especialment, la Roca del Frare.
Una vegada esmorzats, vam encarar el GR-172 que ens va dur a dalt el Castell de de Vilademager que corona el cim. Del castell, poca cosa en queda, però les restes de fonaments insinuen que, fa temps, va ser important. Vam visirat parets encara altives, sitges i cisternes en bon estat. Després, vam visitar l’església de Sant Pere que, va resultar de menys interès del que esperàvem…
Per acomiadar la visita, ens vam acostar a les roques penjades que permeten observar l’espai de la vella llacuna que va donar el nom al poble. Foto obligada. Després, un corriol malparit, humit i relliscós, en va portar al començament del torrent que ens va guiar fins la Font de la Cuitora amb el seus arbres custodis ben morts. Vam dinar cara al sol a Santa Maria de Miralles