Una vegada vam sortir de la C-35, vam agafar la pista que duu al Montnegre i en cert indret vam esperar algun cotxe que anava retardat. Puntualment, vam trobar el Jaume Simón que venia directe des de Granollers.
La pista que portava a l’ermita on volíem aparcar, en sí mateixa, ja val l’excursió. Qui més i qui menys, va quedar parat de la bellesa de l’indret, amb encreuaments de camins ben assenyalats. No en debades, es tracta d’un Parc Natural, no simplement d’un bosc.
Arribats a l’ermita de Sant Martí de Montnegre vam aparcar. L’entorn, meravellós. tranquil, amb la seva capella, el seu cementiri els seus porxos i jardins ben arbrats. Tant ens va agradar que vam decidir que dinaríem a la pròpia ermita, millor dit, als jardins…
Vam començar la ruta encarant un corriol que ens va fer perdre l’alè. Arribats a una certa cota, el camí, millor dit les pistes, eren amples i totes plenes de fulles i als voltants ens acompanyaven boscos cuidats d’alzines sureres, castanyers, faig, roures i trèmols. Un autèntic espectacle!
Una meravella que no sembla que la visiti massa gent: només vam trobar quatre senderistes despistats… Vam passat per la torre de vigilància al Turó Gros, l’Ermita i la font de Santa Maria de Montnegre on vam fer un alto i, de baixada, vam tornar a l’espai ja citat, de pau i tranquil.litat on vam dinar, xerrar i vam veure com el temps passava…
